Història

Història de l'escoltisme a Catalunya

A Catalunya, l’escoltisme va arribar gràcies a França, o més ven dit gràcies als Scouts de  França. 

Podem dir, que l’escoltisme va arribar a Catalunya, cap a mitjans del 1911. Fou Ramon Soler Lluch qui va formar el primer grup de minyons escolta. Un any després, el capità Rosselló va començar a promoure l’escoltisme, amb l’associació dels Exploradores Barceloneses.

A l’any 1912, van sortir els Jovestels de Catalunya.

Rosselló va promoure el moviment, pel mateix fet que Baden – Powell, o si més no,  per un de semblant: li preocupava l’educació del jovent. Va fundar els Exploradores Barceloneses. 

               

Grup de l’associació Exploradores Barceloneses

Cal dir que, durant el mateix any, a Espanya va sorgir l’associació dels Exploradores de España, fundada pel capità Teodor Iradier. Va ser construïda al País Basc i va ser i és considerada com la primera tropa scout d’Espanya.

El 1913, els Exploradores Barceloneses, van celebrar a la sala del Palau de Belles Arts, la primera promesa escolta de Catalunya. A partir d’aquí, Exploradores Barceloneses van convertir-se en la secció local dels Exploradores de España. Van començar a crear  agrupaments per diferents zones de Barcelona, però també per Catalunya, com per exemple: Sant Feliu de Llobregat, Tarragona i Manresa.

El 1920, Exploradores de España, van absorbir els Exploradores Barceloneses. Passaren a ser una sola unitat, aquest fet va comportar que el govern els reconegués coma única associació d’ Espanya, i per tant, va fer que entressin com a membres del Moviment Scout Internacional del moment. Van crear un nou reglament, aquest va ser mol més centralitzat i militarista que l’anterior, fet que farà que a Catalunya els Exploradores disminuïssin en nombre. Aquest aspecte augmentà posteriorment amb la dictadura del General Primo de Rivera.

El 1929, en l’Exposició Universal de Barcelona, Exploradores de España van celebrar una Jamboree* a les esplanades de l’estadi, a la qual i van acudir 2000 escoltes de 14 països diferents. 

Gràcies a la República, l’escoltisme es comença a catalanitzar: Exploradores de España, deixa de ser del Consell de Ministres i passa a formar part del Ministeri d’Instrucció del País, aquest fet comportà la publicació d’alguns treballs en català en algunes revistes de l’associació, farà que la secció catalana dels  Exploradores de España  passessin a anomenar-se Federació Catalano – Balear i van col·locar al costat de la cinta de la bandera espanyola la cinta de les quatre barres.

Jovestels de Catalunya, va ser creat per l’advocat, periodista i polític catalanista republicà Ignasi Ribera i Rovira. Aquesta associació es caracteritzava per ser catalanista, federalista i democràtica.

Rovira volia crear un escoltisme amb un caràcter purament català i deslligat completament del sentit nacionalista espanyol que seguien els Exploradores Barceloneses i els Exploradores de España. Però es pot dir que va fracassar, ja que es va considerar que aquesta ideologia no anava lligada amb els corrents polítics dominants del moment ni amb les experiències pedagògiques ni tampoc amb l’empenta cívica i cultural que prenia l’excursionisme.

Jovestels de Catalunya, van crear dos Agrupaments: el de Catalunya i el del Canigó.

També van sorgir d’altres agrupacions, però que van ser de poca durada, com per exemple:

El 1913, van sorgir els Boy Scouts Radicales, creats per Antonio Cruz i els conservadors dels Exploradores Barceloneses van crear l’agrupament Progreso. Tots dos, però, van desaparèixer molt aviat.

Pel que fa a la banda de les noies, al mateix 1913 es van crear les Muchachas Exploradoras, el seu objectiu era organitzar una escola per a mares i el servei obligatori de la dona i les noies. Les membres eren noies d’ entre 8 i 20 anys. Aquestes però, també es van dissoldre al cap de poc temps.

Dos personatges que van tenir molta importància en el moviment escolta català, van ser Josep Maria Batista i Roca i Mossèn Antoni Batlle.

Batista i Roca va ser el representant d’una nova institució en el món de l’escoltisme.   

Ell va estudiar a una universitat d’Anglaterra, aquest fet va fer que s’ interessés en el moviment scout. Es va començar a informar a través de publicacions de diferents revistes i l’any 1927 va donar una conferència al Centra Excursionista de Catalunya, on es va declara partidari d’aquest mètode.

Gràcies als Secretariat de Coordinació de Treballs Excursionistes del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), Batista i Roca va començar a recórrer pels diferents Centres Excursionistes de Catalunya i a cada un d’ells feia propaganda del mètode escolta i la seva pràctica. L’escoltisme va agradar molt a les diferents entitats, ja que Catalunya es trobava amb una època que necessitava un renaixement cultural català, a causa de la dictadura, i la proposta que plantejava Batista i Roca era la solució ideal.

Es pot dir que l’escoltisme va córrer com la pólvora entre els joves i ven aviat es va començar a practicar als diferents Centres Excursionistes, que van anar creixent progressivament.

L’any 1927, el Secretariat de CEC va organitzar cursets de preparació tècnica de Guies Excursionistes: es tractava de fer setze lliçons i sis sortides durant el període d’un trimestre. Batista i Roca en va ser el vicepresident. Un any més tard, aquells que havien obtingut el certificat, passaven a formar part de Germanor de Guies Excursionistes (GGE), la seva funció era anar als campaments generals a prestar els servis que se’ls demanessin.

El 1928, es va organitzar a La Salut del Papiol, el primer campament general de Guies Excursionistes i Minyons de Muntanya, van fer-hi presència 98 acampats. Aquest campament va comportar el naixement d’un nou moviment de formació de nois: La Germanor de Minyons de Muntanya.

En el cas de les organitzacions masculines, constaven de tres branques*: els Follets (nens de 8 a 12 anys), els Minyons de Muntanya (d’11 a 18 anys)i finalment els Guies Excursionistes ( més de 18 anys). Aplicaven les mateixes tècniques i mètodes que Baden – Powell, però per diferenciar-se dels Exploradores de España, van canviar els noms de les branques, vestien una camisa verda ( ja que els Exploradores anaven grisos) i a la camisa, damunt del cor portaven la Creu de Sant Jordi.

A dins de les Germanor de Minyons de Muntanya, els Guies Excursionistes eren una tercera branca, masculina és clar, al costat dels Minyons i dels Follets.

Branca dels Follets

El 1930, es va crear el Consell General de la Germanor de Minyons de Muntanya, amb Josep Maria Batista i Roca com a president. Dins d’aquest consell apareix Mossèn Antoni Batlle, que formava part d’una generació de sacerdots compromesos amb el país.

Durant el 1915, havia participat en el Congrés Litúrgic de Montserrat i s’havia implicat amb la renovació pedagògica de la que era anomenada la “nova escola”.

El 1932 els Minyons de Muntanya tenien 44 entitats masculines escampades per arreu de Catalunya.

 

Mn. Antoni Batlle a l’esquerra i Josep Maria Batista i Roca a la dreta

Pel que fa a l’escoltisme femení, com ja he dit anteriorment les Muchachas Exploradoras es van dissoldre al cap de poc temps de la seva creació, tot i que la seva presència va continuar tant en els Minyons de Muntanya com amb els Exploradores Barceloneses.

Sota la direcció de Batista i Roca, es va crear la Germanor de Noies Escolta.

L’any 1931, naixeren l’ Agrupament Guia Canigó, de Palestra, i el Joan Maragall, del grup Excursionista Joventut Catalana. També es va formar l’ Agrupament Guia Congesta al col·legi de les Germanes Carmelites de Gràcia, dirigit per la germana Mª Teresa Moliner amb l’ajut d’Antoni Batlle. Un temps després la Germanor de Noies Escolta va canviar de nom i es va anomenar Germanor de noies Guies, això va fer que fossin paral·lels amb la Germanor de Minyons de Muntanya.

Grup de Noies Guia

Les tres associacions creades per Batista i Roca, creen al 1933 la Institució Catalana d’Escoltisme , d’aquesta manera totes tres podrien coordinar cadascuna de les seves activitats.                                                                                                                           Els Minyons de Muntanya  van mantenir bones relacions amb l’església, és per això que el papa Pius XI, els va concedir la celebració de les misses a l’aire lliure en els seus campaments. La primera es va celebrar l’any 1933, durant el campament general que alguns agrupaments van celebrar a Collsacabra. La missa va ser dita per Mn. Antoni Batlle, a la celebració també hi van assistir els bisbes de Vic, el de Solsona i del Cardenal Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona.               

El 1933, els Exploradores Barceloneses es van separar de Catalunya, ja que en aquesta no havia prosperat. Arran de la seva separació va néixer els Boys – Scouts de Catalunya. Exactament el mateix va passar amb les Muchachas Exploradoras, que van passar a ser les Girl – Scouts de Catalunya i alhora germanes dels Boys – Scouts de Catalunya.

El 18 de juliol de 1936, un grup de generals feixistes es van alçar en contra del Govern de la Segona República, aquest fet va provocar els començament de la Guerra Civil Espanyola. En aquell moment, Mn. Antoni Batlle i un grup d’escoltes es trobaven al Pirineu i des d’allà van ajudar a les persones que marxaven d’Espanya a exiliar-se, els ajudaven de diferents maneres: donant-los menjar, orientant-los, curant-los les butllofes... Mentrestant a Lleida i Barcelona els anarquistes i els comunistes havien començat a cremar esglésies i altres edificis de caire religiós i els sacerdots corrien perill de mort. En el cas dels caus* dels agrupaments catòlics feien el mateix. A partir d’aquí aquests, van desaparèixer o van tenir de fer les accions des de la clandestinitat. Un mes més tars, Mn. Batlle aconsegueix juntament amb el seu grup de escoltes tornar a Barcelona, al mateix moment que posa els peus a la cuitat de Barcelona és detingut, però Marc Aureli Vila el treu i Mn. Batlle marxa cap a l’exili, a Suïssa.                                        

És també en aquests moments quan Lluís Companys, president de la Generalitat i dels Boy – Scouts de Catalunya, declara aquesta com una institució d’utilitat pública sota la seva protecció. Duran el conflicte armat els Boy – Scouts es van fer càrrec d’alguns serveis de la Conselleria de Sanitat de Guerra. Un any més tard també és declara el primer Consell General de la Germanor de Noies Guies de Catalunya, que van ajudar en el Servei d’Ajuda als Refugiats a San Felip Neri, Barcelona i la Molina.             
   

El mateix any, els Minyons de Muntanya i els Boy – Scouts de Catalunya s’uneixen a causa de les circumstàncies difícils que havia comportat la Guerra. També a conseqüència de la guerra, la Generalitat de Catalunya dubtava de la oficialització de la organització estatal de l’escoltisme, tot i que aquest fet comportaria la restricció de la llibertat de l’acció escolta. El 20 d’octubre del ‘36, Alexandre Pinyol i Llop, representant dels Boy – Scouts de Catalunya i Josep Maria Batista i Roca, com a representant de la Germanor de Minyons de Muntanya, decideixen signar un acord d’unificació ja que temien la unificació de l’escoltisme català per decret. Un any més tard se celebra la primera Assemblea General de constituent de la nova Institució Catalana de l’Escoltisme, formada pels Minyons i els Boy – Scouts, on es van aprovar els estatus, la normativa i  els càrrecs. Batista i Roca és elegit com a cap d’escolta nacional i Pinyol com a comissaris nacional. A finals del mateix any la guerra va provocar la dispersió dels responsables.

El 1939, un cop acabada la Guerra, comença el moviment franquista el qual va suprimir totes les organitzacions que no eren del règim i va crear el Frente de Juventudes perquè absorbís tots els moviments i organismes de jovent. Com és natural, l’escoltisme català va quedar desarmat davant d’aquest moviment i a més a més Batista i Roca havia tingut de marxar a l’exili i Pinyol havia estat jutjat i empresonat per un Consell de Guerra.                                   

Al cap d’uns anys l’escoltisme català va reaparèixer d’una manera clandestina a diferència de l’escoltisme espanyol que no va reaparèixer fins al 1956, però també clandestinament.                                                                                                            

A l’any 1943, es vol tornar a reprendre globalment l’escoltisme i el guiatge amb el mateix patró unificador que s’havia establert duran la guerra. Mn. Antoni Batlle, torna de l’exili i juntament amb d’altres persones fent-se passar com a un centre excursionista o d’una lliga espiritual comença de nou amb les sortides i els campaments. Torna a lluitar per les seccions de Minyons per les quals ell havia estat defensor com ara La lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat o de l’agrupament Congesta de noies de les Camèlies de Barcelona.     

El 1945 el Consell General es reuneix un altre cop. Un any més tard, per San Jordi, es fa la primera trobada general a la capella romànica del Poble Espanyol i al ’47 es col·labora de manera clandestina a la Jamboree celebrada a França i es fa un campament general de la branca de Minyons. El 1948, ja hi ha 21 grups en funcionament. Duran la prohibició de l’escoltisme al llarg dels any ’40, a Espanya resultava molt difícil la publicació de revistes o diferents llibres, però si que es va poder importar llibres provinents de França i Mèxic. Un exemple es l’edició de la revista Baloo, que va ser segrestada i multada a l’any 1949.                               
                                          

A l’any 1951, alguns grups d’escoltes catalans van assistir de manera clandestina a la Jamboree d’ Àustria i l’any següent es va fer un campament general al Montnegre, en motiu de la celebració dels vint-i-cinc anys. Al 1953, es va tornar a celebrar el campament general, però aquest cop els militants falangistes i d’extrema dreta van enxampar-los i pretenien fer-los un expedient a tots, però l’abat de Montserrat va aconseguir indultar-los enfrontant-se al Governador Civil. Com que els dirigents de l’escoltisme català, es veien sotmesos a molta pressió per part de les autoritats franquistes i pels militars falangistes, van acordar de deixar temporalment les diferents activitats, excepte totes aquelles dels agrupament que podien estar recolzats per entitats culturals, excursionistes o per les parròquies i altres organismes eclesiàstics.

L’any 1956, després de la mort Mn. Antoni Batlle, el bisbe de Barcelona, el doctor Gregorio Modrego reconeix legalment la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE) dins del Consell Diocesà dels Joves d’Acció Catòlica (JAC), ja que volia oferir als escoltes una base legal. Més tard, els bisbes de Girona i Vic van fer el mateix a les seves diòcesis. Les DDE van reunir agrupaments confessionals amb delegacions a Girona, la Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, Lleida i Mallorca i van afavorir nous grups escoltes a les parròquies. Alguns capellans joves van agafar iniciativa i van començar a crear agrupaments, crear activitats, excursions... tenint en compte que l’escoltisme teòricament encara estava considerat il·legal, tot i que a la pràctica era tot el contrari. Els escoltes tenien el suport de la ciutadania i de mica en mica les autoritats van anar fent els ulls grossos de tal manera que al final tan sols prohibien alguna de les activitats que es feien.

Uns escoltes de la diòcesi de Solsona d’excursió

Aquesta nova situació va afavorir molt el desenvolupament de l’escoltisme. Aquest exemple català, iniciat pel bisbe de Barcelona es va escampar arreu d’Espanya i a l’any 1961, es creava l’ Oficina d’Informació i Coordinació de l’Escoltisme catòlic (OICEC). Duran el mes de juny del ’57, la Delegació Diocesana d’Escoltisme va anar a la XII Conferència Internacional d’Escoltisme Catòlic on es van integrar com a membres. Aquesta manera d’actuar que tenia a l’església a la hora de protegir als agrupaments catòlics, també l’aplicava amb els agrupaments laics, però aquests no si sentien còmodes i a finals dels ’50 s’acaba produint la separació de laics i catòlics i també la separació de l’escoltisme català. L’any 1958, alguns agrupaments van reclamar la falta d' actuació per part del Consell i es van declara com a continuadors dels Exploradores Barceloneses i dels Boy – Scouts de Catalunya, van organitzar-se d’una manera nova.   El 1959, es van reformar els estatuts de la institució unificada duran la Guerra Civil i es va crear a Montserrat l’ Associació Catalana d’Escoltisme (ACDE), que mantenia el sentit d’unitat però sense tenir en compte la versions diferents per raons d’història o d’educació catòlica o laica. Pere Gabarró va ser el president d’aquesta associació, que tenia aquesta composició, formada per tres branques:

-       Minyons de Muntanya – Boy – Scouts: era una branca oberta i integrada per agrupaments que eren oberts i confessionals.

-       Boy – Scouts de Catalunya: era una branca oberta i integrada per agrupaments que no eren confessionals.

-       Delegacions Diocesanes d’Escoltisme (DDE): branca que era un moviment d’església, actualment són conegudes com a Minyons Escoltes – Guies Sant Jordi (ME-GSJ).

El fet que les Noies Guies no fossin tan conegudes i passessin més desapercebudes que els nois, va resultar ser un avantatge, ja que no els hi va ser necessari deixar de fer les seves activitats  i excursions, ja que elles no rebien tanta pressió. El 1955, la Germanor de Noies Guies i la Asociación Guías de España formen la Federación de Guías de España, el seu objectiu era ser membres de l’Associació Mundial de Noies Guies, però actualment encara s’està esperant.

El 1960, es celebra a Vallvidrera la reunió del Consell Internacional de l’Escoltisme Catòlic, hi van assistir membres de 29 països diferents. Un any més tard, es crea l’organisme anomenat Moviment Scout Catòlic (MSC), que més tard si afegiran les altres delegacions de l’Estat Espanyol.

El 1964, l’Assemblea de Boy – Scouts de Catalunya no accepta la proposta de mètode coeducatiu i com a conseqüència dos dels seus agrupaments formaran les Girl i Boy Scouts de Catalunya.

L’any 1965 les DDE de Catalunya es van reunir i es van coordinar per formar una sola associació que es va anomenar Minyons Escoltes. També a l’any 1965, la Diòcesi de Barcelona va crear el Servei de Colònies, que més tard es passaran a anomenar clubs d’esplai, que actualment són coneguts com una altra gran opció del moviment d’educació en el temps lliure. Amb aquest any, a més a més també es crea els Noies i Nois Escoltes (NINE), estava format per alguns membres que havien abandonat la Germanor de Noies Guies i alguns que havien abandonat la Germanor de Minyons de Muntanya – Boy Scouts de Catalunya. Però es va dissoldre l’any 1984. Al mateix any, Guies Sant Jordi, Germanor de Noies Guies, Girl i Boy Scouts de Catalunya i Nois i Noies Escoltes, van constituir el Guiatge Català, d’aquesta manera podien tenir les seves activitats més coordinades. Guiatge Català i la Associación de Guías  de España, van formar el Comité de Enlace del Guidismo en España (CEGE), el qual va ser reconegut com a membre oficial l’any 1969 a Finlàndia a l’ Associació Mundial de Noies Guies.

En aquests moments es quan es comença a observar la disminució de la pressió que havien provocat les autoritats franquistes fins llavors, dos clars exemples són la inauguració de la primera botiga anomenada “La Tenda”, que anava dirigida a tots els escoltes i per altra banda, trobem que l’editorial Gustavo Gili publica una edició amb català de el famós llibre de Baden – Powell, “Escoltisme per a nois”. És també quan els nois i noies agafen de referència a l’escoltisme per començar a llegir i escriure amb català, ja que l’escola els privava, a més a més, aquest moviment també els ajudava a prendre decisions, ser més democràtics amb ells mateixos etc. Degut a la reforma educativa que es va fer a mitjans dels ’60, es decideix renovar de nou les branques, de manera que van quedar de la següent manera: el grup dels nois d’ entre 11 i 16 anys, que fins el moment estaven agrupats tots junts, ara es dividirien en dos grups, els nois d’ entre 11 i 14 anys formarien part d’un grup, anomenat Ràngers, i els nois d’ entre 14 i 17 anys, formarien un altra grup, anomenat Pioners. I, com era d’esperar, exactament passa el mateix amb les noies: les que tenen entre 11 i 14 anys, formen un grup, anomenat Noies Guia, i les que tenen entre 14 i 17 anys, formen l’altre grup, anomenat Caravel·les. Actualment els noms encara es conserven. Se sap que els Pioners, van elegir el color vermell, com el color de la seva camisa, ja que així recordaven als pioners rojos de la Unió Soviètica i les Caravel·les, van adoptar aquest nom, referint-se a les 3 galeres que va utilitzar Cristòfol Colom per anar a Amèrica.

A l’any 1972, s’afegeix una nova branca, per nois majors de 17 anys, anomenada Trucs, que el seu significat vol dir, Tots a la Recerca d’Un Compromís.

A l’any 1977, els Minyons Escoltes i Les Guies Sant Jordi, que formaven part de la Delegació Diocesana de l’Escoltisme, es fusionen i creen els Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya (MEGSJC) que actualment, és l’associació escolta catalana amb un major nombre de membres. I per altra banda, les branques que eren de l’escoltisme obert, és a dir, la Germanor de Nois i Noies Guies, els Boy-Scouts de Catalunya, la Germanor de Minyons de Muntanya i la Nova Escolta del País Valencià es van unificar i van formar una sola institució, anomenada Escoltes Catalans (EC). Aquest mateix any, l’ Associació Catalana d’Escoltisme (ACDE) i Guiatge Català (GC), s’uneixen i formen la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge (FCEG). Aquesta agruparà com a associacions federades als Escoltes Catalans (EC), els Minyons Escoltes i Guies San Jordi de Catalunya (MEGSJC) i Nois i Noies Escoltes (NINE).

El 1984, La Generalitat de Catalunya atorga la Creu de Sant Jordi a l’escoltisme català per haver atret a tants nois i noies de Catalunya i per fer-los obtenir un esperit cívic, ètic, formatiu de la educació de l’home i amb el seu contacte amb la natura i al servei de la comunitat. El 1984, ja es treballava amb nens de 6 a 8 anys, i com que van veure que també resultava pedagògic treballar amb nens d’aquesta edat, es va demanar que es reconeguessin com a branca, però se’ls hi va negar. Finalment però, al 1989, són reconeguts com a branca després d’haver-ne fet un estudi per comprovar-ho, aquesta nova branca s’anomenarà Castors i Fures a nivell de Catalunya.

Grup de Castors i Fures.  

El 1985, s’organitza al Vallès Occidental el camp Euofolok’85 on hi participen 1500 escoltes de tot Europa. L’any 1988 es crea la Germanor Escolta de Catalunya (GEC), el seu objectiu és portar  a terme un escolta més tradicional als quatre agrupaments que en són els integrants.

El 1997, 25 diputats del Parlament de Catalunya i antics escoltes, constitueixen la Associació Nacional Parlamentària Escolta de Catalunya (ANPEC).

A l’abril de l’any 2000, es celebra a prop de Vic, la primera trobada general de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya. Se li va donar el nom de Xarbot, i va acollir a més de 10 000 nois, noies i caps*.  A l’octubre, la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge i la Federación de Escultismo en España, firmen un acord, confirmant que la primera esmentada deixa de formar part de la darrera i passa a vincular-se a l’escoltisme mundial.

Xarbot

A l’octubre del 2001, al Garraf, l’ Assemblea Nacional de Scouts de Catalunya i l’Assemblea General de Germanor Escolta de Catalunya aproven el document “Projecte Escolta”, on decideixen fusionar-se. S’anomenaran Acció Escolta de Catalunya (AEC). Un any més tard es reuneix per primer cop i aproven els nous estatuts i passa a ser membre de la FCEG.

Duran tot el 2007, es van fer diferents activitats, actes celebracions per tot Catalunya, per tal de celebrar els 100 anys de l’escoltisme. Alguns agrupaments van participar en les Jamborees que es van celebrar al Regne Unit i Suïssa.

Aquest any 2008, s’ha reconegut oficialment la regió catalana de l’Associació Espanyola Guies Scouts d’Europa (AEGSE).

Fotos del Centenari.

Història de l'escoltisme a Solsona

Durant el curs de 1961 – 1962, els claretians van passar de formar part d’una sola província formada per tres regions (Catalunya, València i Aragó), a formar part de tant sols Catalunya com a província. Això va fer que les comunitats formatives, com la de Solsona, es quedessin sense alguns alumnes i professors, ja que aquests marxaven cap a les seves províncies. Però el curs de 1964 – 1965, ja comencen a arribar alguns alumnes pertanyents a la província de Catalunya, fet que fa que comencin també nous professors com P. Antoni Casas, P. Ripoll ( que ja hi eren), P. Antoni Gomis, P. Miquel Roure (que acabaven d’arribar de Roma, on havien acabat els seus estudis) i P. Jaume Sidera  que de seguit va passar  a ser el formador o responsable dels estudiants. Més tard també va arribar el G. Jaume Vergés. Aquests tres últims van dur a terme la seva tasca com a educadors, però també van iniciar coneixements i contactes amb el clergat, el seminari i la població per poder dur a terme diferents tasques socials. És aquí on comença a néixer un nou projecte, un Agrupament Escolta a Solsona.  A la “Crónica” de la Comunitat de Claretians de Solsona, hi ha un document on explica:

“El Rd. Antoni Gomis ha estat aquesta última temporada ocupat e l’organització d’un grup d’escoltisme, ajudat pel P. Roure i algun sacerdot diocesà. Ja anteriorment havien celebrat diverses reunions i fins i tot sortides al camp. El dia 1 de maig van sortir els joves en l’anomenada “Sortida d’Estols”, amb el P. Gomis i Roure. D. Joaquín els ajudà am 50 000 pessetes.”

Finalment al mes d’octubre de 1966, comença a funcionar oficialment l’Agrupament Escolta, dirigit per P. Miquel Roure que es ajudat per dos estudiants. L’ Agrupament rebrà el nom de: Agrupament Escolta Pare Claret.

PP. Gomis i Roure van començar a fer contactes amb gent jove de Solsona, normalment aquells que eren aficionats a la natura i la muntanya, un grup important va ser “Els Isards”, promocionat per Jaume Feliu, que no coneixien massa l’escoltisme, però els interessava l’afany que, com ells, tenien per la natura. PP. Gomis i Roure van començar a fer algunes sortides i vetllades amb joves, infants, pares de família, curiosos... volien informar-se, agafar experiència per dur a terme aquest nou i interessant projecte. Es mouen per diferents àmbits de l’escoltisme catòlic (Manresa, important per els escoltes solsonins, Barcelona...), per poder iniciar l’Agrupament de forma reconeguda per l’Escoltisme Catòlic a Catalunya, és a dir, Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi.

El maig de 1966, PP. Superior (Jaume Sidera), Roure i Gomis van a Barcelona, però P. Gomis ja no tornarà amb ells ja que és destinat pel P. Provincial a Cervera, com a flamant Perfecte de Postulants (seminaristes petits). A partir d’ara P. Roure, haurà de portar l’ inici de l’Agrupament tot sol.

 P. Gomis

Abans de començar l’Agrupament, s’havien fet algunes gestions per tal de tenir un local que permetés dur a terme les activitats i reunions que es farien amb els nens. Van ser cedits els locals anomenats Centres, localitzats al C/ Llobera, eren uns locals que s’havien adaptat per fer teatre, però tenia les condicions mínimes per dur a terme les activitats.

Van decidir com estarien formats els grups i quins caps s’encarregarien de cada grup. Es va acordar que es farien dos grups o també anomenats estols; un s’anomenaria “Llops” que seria el grup d’escoltes més petits, l’altre s’anomenaria “Secció Unitària” i estaria format per els nens més grans i preadolescents.

P. Miquel Roure juntament amb l’equip de persones que ho havien anat preparant van començar a resoldre aspectes interns: equip humà de dirigents, adequació dels locals, permisos, relació amb l’escoltisme català...  a la “Crónica” podem veure que:

“El dia 5 de Novembre de 1966, P. Roure, assisteix a una concentració d’escoltisme a Moià i el 28 de Gener de 1967, assisteix a un campament d’escoltisme per a formació de caps, també a Moià.”

Com ja he dit abans, l’Agrupament estava format per dues seccions: la Secció dels Llops i la Secció Unitària, tots dos exclusivament per homes.

LA SECCIÓ DELS LLOPS

De seguida, al cap de fer un parell d’ excursions es va decidir fer dos grups de llops, ja que a més a més s’havien apuntat nens nous. Els noms de cada grup van ser inspirats amb el “Llibre de la Selva”, de R. Kipling, els dos escollits van ser: Waiganga i Mowgli. El primer curs va arribar a un voltant d’una cinquantena de nens d’ entre 7 i 11 anys.

El primer equip de caps de Llops estava format per: Mercè Augé, Mercè Bonany, Dolors Call, Teresa Corominas, Montse Jounou i M. Claustre Pla. Més tard si van incorporar la Claustre Bastida i la M. Carme Ribalta. Mn. Camil Viladrich, també si va ajuntar i va aportar la seva ajuda a la Branca dels Llobatons. Va participar a les sessions dels nens, a les reunions de Caps, a les sortides, als Campaments...

Les activitats que es feien al dissabte a la tarda es preparaven quan es quedava un dia durant la setmana. Hi havia dissabtes, que les activitats es feien a fora i d’altres que es feien als voltants de Solsona. Un cop al mes s’anava d’excursió a la natura, tot el diumenge i, més endavant, quan es va poder disposar de tendes, es van fer sortides de tot un cap de setmana. Cada mes, un dissabte al matí, també es feien sortides amb els siseners*.

Grup de Llops

Els Campaments es feien a l’estiu. Eren un resum de tot el que s’havia anat fent durant el curs. Es preparaven molt delicadament, per així arribar a aconseguir tots els objectius. Totes les activitats es feien amb la natura: tallers, jocs, treballs manuals... Les instal·lacions dels campaments també es construïen, les preparaven els caps un dia abans de l’ inici del campament. Durant el Campament es feien diferents activitats com: contes, representacions, focs de camp... Una vesprada es feia un “Consell de Roca” i es revisava i es prenien decisions de tota la secció, era important ja que era una revisió de la marxa del Campament. Un altre esdeveniment important era el de la celebració de l’Eucaristia, ja que era motiu de recolliment i de pregària. El primer Campament es va celebrar a l’ estiu de 1966 – 1967 a Clariana del Cardener. Els tres darrers van tenir lloc a Terracuques de Sorba, a Cal Tauler de Riu de Valls a Guixers i Sant Pere de Graudescales a Navès. Em aquests primers campaments es va poder comptar amb la col·laboració de P. Roure i Mn. Camil, però posteriorment no perquè van ser traslladats a Valldoreix.

FORMACIÓ DE CAPS

Per poder ser en un futur cap d’escolta, era necessari assistir a trobades de Formació de Caps que organitzava el moviment a nivell de Catalunya. Normalment es distribuïen per demarcacions. Tot el procés durava vuit anys i finalment s’acabava amb vuit dies de campaments. La Majoria de Caps de l’Agrupament Escolta Pare Claret es van formar en un programa de Formació de Caps.

De tant en tant, es feien sortides de tots els Caps de l’Agrupament, ja que d’aquesta manera la confiança i l’amistat entre tots s’anava fent més forta; a més a més això també els donava l’oportunitat que a partir de l’experiència podrien anar creixent com a persones, coneixerien també més a fons la situació en que es trobava el país... és a dir podrien anar, de mica en mica, entrant en temes més profunds.

A cada sortida que es feia, prèviament se’n triava un tema, d’aquesta manera cadascú podria aportar el seu punt de vista. En tots els debats que es creaven, P. Miquel Roure feia de moderador i al mateix temps, feia reflexionar sobre el que es deia o lligar-ho amb d’altres temes, tot i que després sempre reconduïa la conversa al tema principal.

Duran aquestes sortides, algunes vegades, també es practica un dels valors més importants per l’escoltisme, la Promesa Escolta, ja que representa el valor del compromís que es feia a l’hora de treballar amb aquesta opció educativa.

A la sortida els o les Caps o demostraven públicament dient: “Pel meu honor i amb la gràcia de Déu em comprometo a servir a Déu, a la Pàtria i a complir la Llei Escolta”.

Calia una bona formació de Caps, ja que ells eren els encarregats d’ensenyar tots els valors als nens i aquests serien el futur de l’església i la societat.

Més tard, en algunes celebracions els nens escoltes també van fer la seva Promesa Escolta.

Llop fent la Promesa.

A l’any 1968 P. Roure, els Caps i alguns dels seus familiars, en total eren 25, van anar a Alemanya durant un mes aproximadament, i allà van conviure amb un grup d’Escoltes Alemany que el P. Roure havia conegut duran la seva estada a Alemanya. Van qualificar l’experiència molt profitosa i fascinant. Un estiu més tard, els escoltes alemanys van venir a Catalunya.

LA SECCIÓ UNITÀRIA

Va començar a funcionar al mateix temps que la secció de Llops, estava formada per uns trenta membres, els quals la majoria provenien de “Els Isards”. En aquesta secció els claretians va oferir dos estudiants de filosofia, Jordi Sanromà i Joan Soler, que havien tingut experiència amb joves i algun contacte amb l’escoltisme. A més a més també van entrar: Jaume Feliu, Valentí Sala, Ramon Sala, Joan Serra, Ramon Passada, Romà Sales i Miquel Jounou. També i van col·laborar en Met i en Llumà, en Met era un gran coneixedor de la fauna dels Solsonès i en Llumà va passar a ser el Cap de l’Agrupament. Quan en Jordi Sanromà i Joan Soler van deixar-ho el curs següent perquè van marxar de Solsona, es van incorporar nous Caps: Josep Sabata i Josep Sanz, que també eren estudiants de filosofia claretians. Més tard, aparegueren dos nous equips: Ràngers i Pioners  i un nou cap: Manel Porta. Aquests Caps també van participar en jornades de formació de Caps, i el Cap d’Agrupament juntament amb el P. Roure van posar l’Agrupament amb contacte amb Barcelona i Manresa. També van ajudar a la consolidació de l’Equip de Caps de l’Agrupament i a fomentar processos personals de creixement.

Al final del primer curs, els Caps van decidir fer uns Campaments amb la Secció Unitària d’un Agrupament Escolta de Girona, ja que era una forma de descobrir altres realitats escoltes i mantenir-hi contacte, que segurament d’una altra manera no hagués estat possible. Així doncs, el primer campament es va fer a Beget, a l’any 1967. P. Pere Codina Mas, va substituir el P. Miquel, que era a Alemanya. A l’estiu de 1968 es van celebrar a Tuixent, al 1969 a la Vall d’Ora i a St. Pere de Grau d’Escales i l’any 1970 els Ràngers a La Pobla de Lillet i els Pioners van fer una ruta, de la Vall d’Aran fins a l’Aneto.

Grup de Pioners a l’Aneto

LES UNITATS DE RÀNGERS I PIONERS

Als anys 1967 i 1968 es va plantejar separar en dos grups la Secció Unitària, ja que un sol grup abarcava molts nens de un registre d’edats molt ampli. És per això que es decideix separar en el grup de Ràngers els nois de 12 a 14 anys i en el grup de Pioners els de 14 a 17 anys.

L’organització de Ràngers es va fer en quatre patrulles i cada una tenia assignat un cap com a mínim. Els caps van ser dos estudiants claretians: Manel Porta, Josep Sanz i Josep Sabata, i per que fa solsonins van ser: Vicenç Bosch, Francesc Gilibets i Xavier Novellas.

Més tard es va introduir més caps que es van repartir entre Ràngers i Pioners: Jordi Jalmà, Miquel Sala, Ramon Corominas i Josep Nadal.

Cada dissabte es feina una reunió. En aquestes les patrulles treballaven la proposta escolta i els objectius que s’havien proposat assolir.

Cada dos mesos es feina una sortida de cap de setmana per conèixer la comarca del Solsonès.

Als campaments duraven dues setmanes i era el lloc on es recollien els fruits, ja que es parlava de diferents temes que els nens havien anat proposant. Ells construïen les instal·lacions i, algunes vegades, servien per campaments posteriors que feien els llops o per un grup de noies que eren independents dels escoltes, però que també anaven lligades amb els Claretians. Als Campaments s’utilitzava intendència, però cada patrulla es prepara i es cuinava el menú acordat pels àpats dels dia.

Els caps els coordinaven els estudiants claretians Manel Porta, Josep Sanz i Josep Sabata i aquests eren supervisats per P. Miquel i Roure, que anava a totes les sortides i campaments.

Més tard, degut a l’augment de nens a l’agrupament i també perquè s’hi van afegir les noies, es va crear una altra branca, la de trucs (18 anys), és l’última branca que existeix, després ja es pot ser Cap. Al curs 97 – 98 es va crear la branca de Castors i Llúdrigues.

ELS CAUS QUE HA ANAT TENINT L’AGRUPAMENT DURANT ELS ANYS

El primer de tots va ser l’edifici del C/ Llobera conegut amb el nom de Centre. S’utilitzava la planta baixa on hi havia el teatre i estaven distribuïts de la següent manera: els caus dels llops o llobatons eren a sobre l’escenari i el cau de la Secció Unitària estava situat a sota. En un principi, aquest edifici, creat al 1888, havia servit per celebrar-hi diferents celebracions culturals i recreatives. Més tard, cap a l’any 1915 es va renovar ja que havia envellit i es volia adaptar als nous temps, se’l va anomenar Centre de Cultura Popular. Després de la Guerra Civil els socis si reunien els diumenges o els dies de festa, va ser llavors quan va ser cedit als Escoltes, que amb l’ajut d’alguns Caps van pintar el local i el van adequar per fer les activitats.

Al 1979, el Centre se’ls hi havia quedat petit, ja que el nombre de nens havia augmentat considerablement i l’edifici s’havia posat en venda per construir el nou Casal. Per això es van traslladar al Palau Llobera, anomenat Casal Parroquial (actualment és el Consell Comarcal del Solsonès). Antigament aquest casal havia servit d’hospital a l’any 1914, més tard va passar a ser un col·legi, després una universitat literària, un Seminari, un Casal Parroquial...

A la planta baixa si van establir els escoltes fins l’any 1983, quan el nombre de nens va tornar a augmentar ja que a partir de llavors a l’Agrupament també hi va estar permès que hi anessin les nenes.

Finalment s’establiren als Caputxins, on encara hi són actualment.

LA FI DE L’ACTIVITAT DELS CLARETIANS AMB ELS ESCOLTES SOLSONINS

A l’estiu de 1970, els Claretians van finalitzar les seves activitats amb els escoltes solsonins. Va ser un estiu intens, ja que es van celebrar els campaments dels Llops i els Ràngers a prop del monestir de la Pobla de Lillet i allà se li va agrair al P. Miquel tota la feina i la seva aportació que havia fet per l’escoltisme en tots aquells anys que hi havia estat present. També es va fer un altre campament amb un grup de noies solsonines a prop de l’ esmentat anteriorment i es va anar de ruta amb els Pioners, des de la Vall d’ Aran fins l’Aneto.

Els Claretians de Catalunya van decidir establir el seu Centre Formatiu al costat de les Facultats de Teologia de Barcelona i St. Cugat del Vallès i tindrien un establiment de comunitat - residència a Valldoreix, P. Roure en seria el Superior i el P. A. Gomis seria el responsable dels estudiants.

Al principi el P. Roure anava pujant a Solsona, però al final les vegades van anar disminuint ja que tenia molta feina. Però gràcies a les gestions fetes, uns equips de Caps van anar tirant endavant i se’n van sortir amb empenta. 

Caps Escolta

QUÈ VA APORTAR I HA APORTAT L’ESCOLTISME A SOLSONA?

Els Claretians van implantar el Moviment Escolta a Solsona. En aquells temps, el jovent es trobava pràcticament paralitzat per culpa del franquisme, però això evidentment també va passar en molts d’altres llocs a Catalunya.

P. A. Gomis, va ser el que els va fer obrir els ulls, els va donar a conèixer la situació política del moment juntament amb l’església.

P. Miquel Roure els va ajudar a conèixer uns valors que tenien però que per ells eren desconeguts, ja que ningú s’havia molestat ha ensenya’ls-hi.

Gràcies a aquesta empenta i aquest esforç, l’escoltisme a Solsona, ha pogut descobrir la seva ciutat, han conegut més a fons la comarca, la natura que els envolta, el seu país...